Al bateria del grup Gertrudis, i tècnic de so de professió, li agrada prendre's la vida amb sentit de l'humor. L'Albert Rafart diu que s'ha de riure de tot, inclús d'un mateix, principi que es plasma en els temes d'aquesta formació garringuenca nascuda el 1998 de la iniciativa d'una colla d'amics que es coneixien de la infància. A l'Albert, li acompanyen Oleguer Vilardebò (percussió), Dènys Sanz (baix), Xavi Freire (guitarres i veu), Xavi Ciurans (guitarra i veu), Eduard Acedo (violí i veu) i Marc Mas (piano i teclats).

 

Què et dóna personalment Gertrudis?

Som una colla d'amics que sortim, riem, xerrem, toquem, ens fotem bronques, ens insultem i, llavors, anem de copes.

Us esbronqueu molt sovint?

No, ens diem quatre coses i aprenem un de l'altre.

A on vols arribar?

Estaria bé gravar un disc per veure plasmat el que hem fet fins ara i tenir un públic que vingui als concerts.

Si Gertrudis hagués de compartir escenari amb un altre grup, qui t'agradaria que fos?

Dusminguet estaria bé, perquè el meu cosí n'és el bateria, som de la Garriga...

T'agrada la vida de músic?

Sí, encara que no l'he tocada massa. L'important és passar-s'ho bé, encara que dormis quatre hores.

Aquesta vida potser és el que més cansa de la música?

Sí, i el fer de mercenari, allò d'anar d'un grup a un altre perquè et paguen pasta perquè ets bo.